Finisher Marathon Berlin

Ara ja ho puc dir ben alt i sobretot inmensament content i feliç, ja he fet la marathó !!!

L'experiència de Berlin ha estat inolvidable ! Una cursa fantàstica amb un ambient increible, una ciutat vivint intensament l'esdeveniment, una emoció espatarrant en travessar la porta de Brandenburg i una felicitat total en creuar la meta !

I aquí teniu la crònica dels fets. No cal explicar la meva trajectòria athlètica fins aquest moment, però crec que és just esmentar la causa que m'ha dut fins aquí. Dues persones sobretot han estat les culpables, l'Aleix, amb la seva insistència, ajuda i acompanyament, i en Hansi amb el seu mestratge i empenta. L'amistat que m'hi uneix ha fet la resta, i sobretot les ganes de superar un repte que semblava ben lluny del meu cap fa poc menys de mig any. Llavors em vaig inscriure i va començar l'aventura. Entrenaments, dubtes, patiments, curses, més entrenaments fins arribar al dia anhelat. Vam volar a Berlin, la Bibi i jo, deixant el Marc a casa els avis, una sensació esxtranya. Dissabte vam anar a buscar el dorsal amb el Xavi, el germà de la Bibi, i l'Alicia, la seva mossa, que van ser els nostres fantàstics acollidors a la ciutat del mur, i en aquesta imatge ja ens veiem creuant la meta. Va ser una llarga jornada turística completada amb un sopar italiani de pasta com mana la tradició abans d'una gran cursa.

Pel matí em llevo amb sensacions creuades, tenia unes ganes boges de còrrer, però al mateix temps els nervis em tenien fet un nyap. Després de diverses visites al lavabo que no comentaré més a fons, aconsegueixo marxar de casa , prendre el metro i esperar l'Aleix que venia del seu hotel. L'espera es fa llarga, ja fem tard, el cangueli cada cop és més gran. Finalment arriba i li dono el dorsal, el xip, etc...i a còrrer, si, si, se'ns fa tard i per arribar a meta correm quasibé un kilometre i mig. Una bestiesa, estres innecessari que per sort no acabarà afectant-nos. Quan aconseguim deixar les bosses ens perdem i ja no ens tornarem a trobar. Una autèntica llàstima, havíem preparat aquest moment plegats i a l'hora de la veritat es convertirà en una cursa individual. Esperant-nos mutuament, acabem sortint ben tard, aprofito per fer estiraments, i quan ja fa quasi mitja hora que han sortit en Gebrelassie ( el guanyador ) i companyia, surto jo. L'Aleix ho fa deu minuts abans. Ara si, ara ja no hi ha marxa enrera.Seguint les indicacions del mestre Hansi començo a un ritme lent, però massa, entre la meva excessiva prudència i respecte, i la quantitat impressionant de gent, faig els dos primers kilometres a ritme de sis minuts, i els següents m'haig d'esforçar per posar-me al ritme que jo volia de 5.30. Sento una emoció especial, la gent t'acompanya en tot moment, a cada cantonada hi ha un grup de música tocant, batucades, rollings, beatles, samba, psicodèlia, xumba-xumba, tecnho-fashion, heavy, balcànic, és una passada. I la gent no para d'animar. Aviat constato que Dinamarca està molt aprop de Berlin, se'ns dubte, és després dels alemanys, el país més representat. Per tot arreu les banderetes roges i blanques onegen a ritme de botzines i crits d'ànims del personal. És una autèntica festa ! I jo ho visc així de content :

El meu maillot groc, tipus tour de France, ha estat una decisió encertada, em donarà sort i permetrà als meus seguidors poder-me veure a l'instant ! Així i tot, aquest cop he fet curt, malgrat la braga del cap i la meva combinació de colors no tinc res a fer davant d'espècies com el d'aquí sota, el bo d'en Bernard :

Arribo al km 10 amb 5o i pico minuts llargs, les meves previsions per terra, estic anant massa lent, però em sento com si no haguès fet res. En aquest moment veig clar que les 4 hores són un objectiu vàlid, tot és massa bonic com per espatllar-ho amb el patiment d'un sobresforç, potser en una altra cursa, avui tinc ganes de veure al meu voltant, gaudir d'un moment inolvidable i arribar sencer. Dit i no fet, volia mantenir el ritme però sense adonar-me apreto una mica més. Sé que la Bibi, el Xavi, l'Alicia m'esperen al km 18. Però de sobte l'abductor esquerra em comença a donar la guitza, no és un dolor agut però si constant i sento que podria ser la prèvia d'una rampa. Prenc la decisió encertada, com es veurà en el temps, i torno al ritme que duia abans.

Després de la sesssió de fotos i el fet de veure la meva estimada i companyia, les forces es multipliquen i torno a agafar embranzida. Per completar el moment màgic, un grup toca en passar nosaltres "Let's spend the night together" dels Stones, una cançó vital que ens fa entrar en un estat d'eufòria col.lectiva.

Arribo a la mitja marató amb 1h 55 min, molt per sobre de la meva marca personal, però conscient que haig de reservar forces. Entrem en un barri residencial menys turístic però igualment ple de gent. És genial veure la passió que hi posen els espectadors, no pots deixar de còrrer. No noto ni cansament ni cap mal especial i no deixo passar un avituallament sense prendre l'aigua, el suc de llimona, i alguna peça de fruita. És ben curiòs l'amuntegament de gots de plàstic en aquests espais de la cursa. Sabeu com sona quan trepitgeu la neu? Doncs més o menys passa el mateix amb els gots. Prop del Km 28, la meva màxima distància mai correguda, se'm descorda la sabata. Quina ràbia, la cordo i dos kilometres enllà me la torno a cordar perquè ho havia fet massa fort i el meu peu estava sota mínims. Temps perdut inutilment però que vistes les meves intencions tampoc m'afecta.

Arribo al 30, i les sensacions són boníssimes, no estic cansat i el dolor a l'abductor ha desaparegut. No m'ho acabo de creure. Llavors recordo les paraules del Xexu, un autèntic especalista en la matèria, " la marathó és una cursa de 12 km que comença al km 30".

Vaja, jo que pensava que ja acabava.....Al 32 hi arribo amb les mateixes forces i amb una alegria inmensa, estic superant tots moments que m'havien previst complicats. Porto més de tres hores corrents i em sento encara prou lleuger. És el moment de tirar, però llavors ve un dels pocs moments no tant brillants, el cap , el cor i els pulmons funcionen, les cames ho intenten però no poden anar més ràpid. Vull còrrer més però les cames, sàvies elles, no van a més. Assumeixo el fet i continuo a la meva, el ritme és super agradable i jo m'hi trobo a gust, perquè trencar aquest moment de felicitat ?

Al km 38 torno a veure els meus fidels seguidors, quina claca que tinc ! Ells em donen ales en un moment en que el cap es pregunta : que coi estic fent aquí ???????? Queda poc i les ganes d'acabar són evidents.

Arribem al Km 40, no en sóc encara conscient, estic acabant la marathó tant panxo ! I llavors, apareix allà al davant la porta de Brandeburg, un monument amb tanta història que em duu un calfred a tot el cos. Em cau una llàgrima d'emoció, i llavors penso en el Marc, el nostre nano, per ell he fet la cursa, per ell em vaig proposar superar aquest repte. Per ell, que durant quatre mesos va lluitar per sobreviure, per ell que és el meu millor motiu per viure. Aquesta cursa és per tu Marc, t'estimo guapíssim !!!

Passo per sota de la porta de Brandenburg, sense cap dubte un dels millors moments de la meva vida i encaro la recta final cap a meta. Allí em torna a esperar la meva fidel aficció !

Acabo amb 4 hores i 8 minuts, i molt més fresc del que m'esperava! Lent, però prudent, a gaudir de la marathó i les marques ja les farem un altre dia. Una sensació impressionant i saber que he corregut la cursa que havia imaginat i somiat. L'Aleix arriba amb 4h i 7 min. Malgrat que els seus objectius eren uns altres, també pot estar orgullòs de la cursa. Felicitats nano, te les mereixes !!! I també l'Ovidio, un autèntic runner que va fer un temps estratosfèric per mi.

La resta, medalles, begudes, estiraments, trucades internacionals, gràcies a tots un cop més pels ànims mostrats !

Les agulletes només duraran un parell de dies, tot un èxit !!!

En aquesta foto estic fent de Nadal mossegant el trofeu amb un marc incomparable al darrera :

Aquí amb el premi merescut : una bona cervesa ! I l'Alicia, que fa ?

I aquí una imatge no tant bucòlica, potser estava ja delirant ?

Finalment una sessió d'estiraments al monument dels jueus, ideal per aquesta pràctica esportiva No us perdeu la figura acrobàtica de la BIbi !!!

I el reconeixement per part meva , de la persona sense la qual tot això no haguès estat possible, la Bibi, la meva guapíssima mossa, que ha hagut d'aguantar molts vespres sola i fer-se càrrec del Marc sense ajuda més del que caldria per tal que jo poguès entrenar.

I fins aquí el relat d'un repte superat i una aventura extraordinària.