Hola mossos i mosses!!! Bonjour à tous!!!

Aquest és el bloc d'en Marc, en Bernat, la Bibi, en Joangi i la Tuca i de tots els que el volgueu compartir amb nosaltres.
Bienvenus au blog de Marc, Bernat, Joangi, Bibi, Tuca, et aussi de tous ce qui vouliez partager des choses avec nous.

dijous, 27 de novembre del 2014

Tots som supers !

Tot just ara fa un mes,però encara ressona la veu de la Pati Pla cantant: "Tots som súpers , tots som tres"....La imatge d'ella desfent-se de la capa maligna del seu oncle, per dibuixar el seu preciós somriure i encetar l'himne de milers de criatures, va ser memorable i encara la guardem amb emoció.
El Marc que començava a decaure per la gana, l'esgotament i uns minuts sense música, va obrir els ulls com dues taronges, com dues guspires de felicitat, i va començar a ballar pres per una intensa alegria. Un dels moments més bonics que hem viscut mai la Bibi i jo amb el nostre fill. Estava tant content i feliç. I era un més d'aquella immensa festa, sense diferències, iguals i junts per gaudir d'un instant meravellós.
Però tot havia començat unes hores abans.
Era el dia del Marc, així que el petit Bernat es va quedar amb els avis i nosaltres vam enfilar cap a la festa amb l'Ian, un genial company de l'Olivera, i els seus no menys genials pares, l'Àngels i el Lluís.
La comitiva fins l'estadi olímpic semblava la dels grans concerts, Stones, Pink Floyd, ACDC,...., però a plena llum del dia. Sensació curiosa i divertida que ja presagiava un desenllaç interessant.
I sense gaires cues ni embuts, a l'hora que tocava, ja érem a la pista esperant els nostres herois. En plena tardor estiuenca, sol i calor, calia alimentar-se i hidratar-se, la festassa començava.

U, o, no tinc por !!!! La Lila a l'escenari després d'una presentació massa llarga i tota la canalla desbordada. Màgic.

Us asseguro que em sentia com un nen, com si davant tingués els meus ídols musicals.

Connectem ?
Oi tant.La cançó preferida del Marc és el resum del dia, la connexió va ser total.

En Lluís i jo vam matxacar les nostres esquenes.Carregats amb les dues fieres, ens vam fer un fart de ballar.
Però s'ho valia. Com diu una de les cançons, va ser brutal, bestial !!!




I anar fent. Mentre els dolents cantaven el Marc explorava per tot arreu, però quan sonaven les cançons de la família dels súpers les reconeixia totes, s'emocionava i les volia ballar.Fins i tot cantava i reia emocionat. Ja us podeu imaginar els nostres sentiments.
Inventem, inventem, ......... tuku mamba, tuku mamba, .... perquè sóc així,.....
Si senyor, Marc, perquè ets així, un crack.

Un gran dia ! Visca el súper 3 !!!

dijous, 16 d’octubre del 2014

Moments místics de l'estiu

A l'estiu tota cuca viu, i més si belluga i veu món.
Ara que la tardor ha arribat, però sembla més un estiu amb retard, reviso les vacances i us mostro uns moments ben especials.
Els Montserrat Fuertes hem fet quatre estades en llocs ben diferents i en tots ells he tingut la sort de viure molts instants únics amb tota la meva família, i avui voldria recordar i compartir uns viscuts amb el Marc. Quatre moments místics que no oblidaré i que en el seu moment em van fer sentir més lliure i feliç. Escenes màgiques que et reconcilien amb la vida.

Berlin ( Alemanya ) Barri de Keuzberg Tarda de tempesta i pluja

Amb els nostres magnífics amfitrions, el Xavi, l'Alicia i la Nele, passegem pel barri més recomanable de Berlin, Kreuzberg. El dia ha començat amb la llum i força del sol, però en aquesta ciutat meravellosa, el temps fa el que vol. Un aiguat de mil dimonis ens enxampa pel carrer i ens refugiem en un bar. Però en Marquitus no hi està d'acord, ell vol gaudir de la pluja. No fa fred, i ho tenim clar. Ja ens veurem, nosaltres no esperarem que amaini, cal aprofitar aquest regal del cel. Dit i fet. El Marc fa la seva particular dansa de la pluja i després m'hi afegeixo jo. Estem a més de vint minuts de casa, molt temps per passar-ho bé. Gorra negra d'equip al cap i som-hi. Quin plaer, ballem sota la pluja, corredisses i rialles, bassals i esquitxades, en Marc està feliç, i son pare també.


Llançà (Empordà ) Platja de la Farella Vesprada amb gotellada estiuenca

Una tarda més a la platja. Qualsevol ho diria. El cel està enteranyinat i ple de núvols amenaçadors. Però ja sabeu que pel Marc, l'aigua és lo primer. Sempre. Poca gent s'ha acostat a la Farella, la nostra platja de capçalera, i la podem aprofitar al màxim. Però avisats estàvem, i tot d'una espetega un xàfec contundent. La Bibi i en Bernat emigren. Però pel Marc, ara és l'hora. Com tocat per una vareta, comença a riure i xipotejar encara més. La connexió de l'aigua caiguda del cel i l'aigua del mar és electritzant. Una festa. Com no, jo també em capbusso i l'alegria és màxima.El retorn amb en Marc amb la meva samarreta acaba per donar el toc.



Sant Jaume d'enveja ( Delta de l'Ebre ) Platja de Migjorn Tarda ventada

Hem estat amb l'Anna, l'Alfredo i l'Arlès, després ens hem regalat una senyora paella i un bol sencer de peixet fregit pel Marc, i toca tornar capo a casa. El cel no s'acaba de decidir entre sol i núvols,  i el vent es fa sentir. No seria el dia més adequat per fer una visita al delta, però som allà i no volem desaprofitar l'oportunitat. Ens acostem fins a la platja de Migjorn, un immens espai de sorra que s'allarga fins l'horitzo donant la benvinguda al Mediterrani. Les onades són per tot arreu, unes darrera les altres. L'aigua boníssima i el sol troba escletxes gràcies a la força de les ventades. En Marc no s'ho pensa dues vegades i de cap a l'aigua. Mare meva, quin mullader, ben aviat està tot xop i acabem els dos nus gaudint d'un moment brutal. Les ones ens engoleixen, riem, cridem, saltem, correm, caiem, nadem....felicitat pura !


Odèn ( Solsonés) Carretera de Montnou cap amunt Tarda-vespre sota la boira

Tots els altres s'han quedat a la casa, en David, la Virginia, l'Ona, la Maria, en bernat i la Bibi. Una boira inquietant s'ha apoderat de tota la vall, però en Marc ja en té prou d'estar tancat a casa. Ens abriguem i sortim. A fora no es veu dos pams més enllà. Estem al cul del món, un petit indret perdut al nord del Solsonés, camí del Port del Comte. Prenem una petita carretera que hi porta i que es ben poc transitada. De sobte, en Marc, empès per una força desconeguda comença a tirar amunt, saltant i corrent tot content. Avui no l'haig d'arrossegar, i això que fa pujada!  Veure'l enmig de la boira, com un somni que es fa realitat, quina imatge impagable. Dalt, ens endinsem pel bosc i continua la nostra aventura. Al mal temps, bona cara. Sensació de llibertat. Una tarda per recordar.
 


Dues maratons en tres mesos. Capítol 3: Darrera les curses, una familia fantàstica.

El repte maratonià no hauria estat possible sense la família
La Bibi i les dues fieres, Marc i Bernat, han estat una font de motivació i també uns agents pacients que han aguantat les meves escapades atlètiques.
La marató de Girona va ser el dia del meu aniversari i així ho celebravem un  cop feta.


Després el Bernat em va acompanyar en un descans merescut i necessari...

...mentre en Marc feia la feina que em tocava....

...i la Bibi m'ajudava amb una dieta equilibrada a preparar aquest repte

Per la marató de l'Ebre, vem fer cap tota la família cap a les Cases d'Alcanar, a casa del David, un dels dos companys de cursa. Ell i l'Anna i els seus nanos, en Martí i el Pau, van ser uns anfitrions genials.




Gràcies a tots !!!

dissabte, 30 d’agost del 2014

Dues maratons en tres mesos. Capítol 2 : Marató de la Val de Zafan. Corrent per les terres de l'Ebre


Bernat diu: La cursa és a les 9 del matí però  a mi em sona el despertador a les 5h. Els meus dos companys de cursa estan dormint a les Cases d’Alcanar, però jo m’he quedat a Barcelona. Així que per variar, em toca matinar més del compte.
Joan diu:  El David em desperta a les cinc, amb un quart em vesteixo i esmorzo. No estic especialment cansat. Primera cagadeta.
David diu: A un quart de sis sortim el Joan i jo des de Les Cases d’Alcanar direcció Tortosa, ja que a les 7 surt l’autocar que ens portarà a la sortida, al poble d’Horta de Sant Joan. Truquem al Berni, que encara es troba a Tarragona. No arribarà a temps.
Quan tot just estic arribant a Tarragona, el Joan i el David em truquen que ja surten cap a Tortosa. És evident que arribaré justet. Com m’agrada apurar el rellotge. Jejjee. Per sort, el David pot retenir un dels autocars els 10 minutets que vaig amb retard. Lo bo és que la organització ha calculat malament i l’autocar que m’espera es tot per nosaltres. Així que arranquem  el Joanet, el David i jo, amb un pedazo autocar tot per nosaltres sols!
Esperant el Berni he deixat un regalet a lo riu.

Negociem amb l’organització i com hi ha un autocar que va buit, es queda a esperar-lo. Total, que pugem els 3 a Horta en un autocar per nosaltres sols. Increïble.
Tot i el retard, el nostre autocarero, molt enrollat, atrapa als que havien sortit a l’hora i arribem tots junts al punt de sortida, a les afores d’Horta de Sant Joan.Serveis d’wcs al camp, estiraments varis, cremetes en zones sensibles, més serveis d’wcs...


I per fi arranquem. Sortim els tres mosqueteros juntets.  Un per tots i tots per un. 


 

Fent el gamarús, fotos, parlant amb els altres corredors...  Som uns liantes. El circuit comença amb baixadeta moderada, que la veritat, s’agraeix començar així. I després d’uns minuts fent-nos fotos i comentant la nova marató que fem els tres junts, el Joan, que ja ens ho havia dit, arranca i ens deixa per fer la seva cursa. Jo i el Davis ja teníem parlar que la faríem tota junts.




La cursa transcorre en els seus primers 21 kms per un paratge força maco, en constant baixada i amb molts túnels. El GPS es torna boig amb els túnels, així que no li pots fer cas. El Joan ens abandona ràpid. Considera que per ser baixada anem molt lents.
Voldria continuar amb ells, però les cames em demanen més. Fa pendent cap avall i tinc ganes de posar una marxa més. Faig unes quantes fotos. I els desitjo tota la sort del món. Som-hi.
La primera meitat de cursa, és molt xula, tant pels paisatges com pels túnels. No se perquè però cada cop que entro a un túnel em fa com gràcia. I en aquest primer tram n’hi ha un munt. Tots estan il·luminats correctament menys un parell, que justament son els mes llargs. Aquests només tenen les petites llums de les obres al terra, parpellejant, separades per uns 5 o 6 metres. La sensació de córrer totalment a les fosques i només veient unes petites guies lluminoses parpellejants que només et permetien saber per on va el camí és espectacular.









El paisatge és increible, t'enbolcalla i et fa sentir bé. Respiro i gaudeixo. Les cames van soles i tot és meravellòs. Grans parets de roca ens flanquegen, petits rierols, arbredes abundants i desenes de túnels  que fan aquesta via verda tant especial.
Recupero un bon ritme de cursa i m'animo massa, estic corrent una marató amb quatres llargs. Una bestiesa.
Un paio de nou barris busca conversa , però no puc estar per ell, hi ha massa a veure. 
Ha estat una gran idea venir fins aquí. M'ho estic passant pipa.
Els primers 10 kms surten en 58’, amb les pulsacions per sota de 150. Pel km 20 del meu Garmin passem per sota de 2 hores, i pel km 20 de l’organització, 2h2’. Hi ha un avituallament, just abans de la mitja, a on el Berni i jo ens explaiem: bebem, mengem, estirem, ens ho prenem amb calma. Seguim junts. 
A la meitat de la cursa el recorregut ja és totalment pla, o fins i tot alguna pujadeta, també molt moderada. El David i jo ens sentim bé i afrontem aquesta segona part molt animats.
Deixem les viles ferèstegues de la Terra Alta, Bot,Prat de Compte, Pinell del Brai ... i canviem de comarca.Benvinguts al Baix Ebre! Les antigues estacions ens acompanyen durant el recorregut. Algunes rehabilitades, altres semiabandonades, unes com a monuments, altres transformades en bars,...Ja fa estona que el camí no baixa i el pla s'extèn davant nostre, només perturbat per alguna pendent tímida. M'he afegit a un grupet heterogeni, amb un correcat, un maratonià professional que està entrenant i un parell de paios ue van força forts. Aniré amb ells fins a Benifallet. Ja tenim la mitja, 1h 50min. Vaig bé. 






En sortir d'un dels darrers túnels ens trobem a ma esquerra la majestuositat de l'Ebre. A Xerta entrem a la vila just quan sonen les campanes, Estem a punt d'arribar al mític mur de la marató. Tot ha anat com una seda, em sentia lleuger fins que falten deu kilometres. Llavors noto que el bessó dret comença a pujar, anunciant una rampa inminent. No tinc més opció, haig de posar la reductora o ens farem mal. Ho faig els següents dos kilometres i a vuit de meta constato que l'avís és seriòs i redueixo el ritme estrepitosament. A nivell de cardio i respiració em trobo bé, però la cama dreta no respon i hauré d'acabar com pugui sense forçar. Arribats a aquest punt convé fer una reflexió ? Qui es presenta a una marató amb només cinc setmanes d'entrenament , amb únicament un o dos dies a la setmana sortint a còrrer, amb dues tirades llargues de només 20 km i encara gràcies,...i amb una inconsciència total ? 
Com deia aquell: "No hace falta decir nada más".



La falta d’entrenaments, fa que cap al kilòmetre 30-32 comencem a tenir problemes de cames. Entre estiraments i avituallaments anem aguantant i a mesura que va quedant menys, encara que estiguem pitjor, ens animem i tirem endavant.
Arribem al km 30 i posteriorment al 32, quan ja només falten 10 pel final. Aquí ja patim, i quan falten 7 kms per acabar, al 35, hem de parar els dos amb diferents problemas musculars. En el meu cas, el cuádriceps de la cama Esquerra. Fem un km caminant, fins el 36, a on hi ha avituallament. Allà passem força estona, descansant, estirant, hidratant-nos i reemprenem el camí, corrent de nou, però molt lentament.
Ja cap al final de la cursa, als últims 8 kilòmetres, els organitzadors han disposat avituallaments cada 2. Jo no ho havia vist mai això però la veritat es que s’agraeix moltíssim! Quan vas trencadet, saber que tens petits objectius a la vista fa que el cap no pateixi tant!!!
Bravo al organitzadors per l'acumulació d'avituallaments en els darrers kilometres. Són autèntics oasis on recuperar forces i ment.
I anar fent, el crono m'indica a cada kilometre, que com que no en teniem prou, la cursa serà més llarga.En veure el pont de Tortosa ja tinc la marató feta i encara em queden 700 metres !!!! Recupero sensacions i arribo un cop més per sota les quatre hores sobradament. 
Avui era el dia, una mica de baixada, dia enterrenyinat, paisatge increible,i la manca d'entrenament m'ha fet la guitza. Però penso, que carai, aqui estem matxote !!! I en van quatre ! I les dues darreres en tres mesos !
Finalment arribem a Tortosa, la terra promesa! Cap a l’entrada del poble ens trobem al Joanet, que ja fa estona que ha arribat! Ens anima i ens fa fotos, però al començar a córrer al nostra costat per arribar a meta, se li puja el bessó i ha de parar. Pobret. Jijiijijij. No ens riem d’ell. Només que la situació és divertida i ens ajuda per arribar al final, que encara ens queda una bona rampa i creuar el pont que ens porta cap a l’arribada!. Entre l’esforç que ha fet i l’estona que porta parat, el seu cos li diu que ja no pensa córrer més per avui.
Protagonitzo l'escena còmica del dia. Intento acompanyar els dos fieres, però no avanço ni un metre, el bessó !!! Coi, que fa una hora que espero.


 

 

Per fi arribem a Tortosa, a on ens està esperant el Joan, que fa estona que ha arribat.
3ª marató al sac."

Finalment arribem David i jo, agafats de la ma. Nano, la de Barcelona no varem poder acabar junts, la del carrilet de Girona em vas acompanyar tu a mi els últims 10 kilòmetres, i aquesta, per fi, la he pogut fer al teu costat de principi a fi!!! Estic molt content Crack. Igual pel Joanet, que també és un crack!!! A veure si la pròxima la puc fer tota al teu costat!!!!