Moments místics de l'estiu

A l'estiu tota cuca viu, i més si belluga i veu món.
Ara que la tardor ha arribat, però sembla més un estiu amb retard, reviso les vacances i us mostro uns moments ben especials.
Els Montserrat Fuertes hem fet quatre estades en llocs ben diferents i en tots ells he tingut la sort de viure molts instants únics amb tota la meva família, i avui voldria recordar i compartir uns viscuts amb el Marc. Quatre moments místics que no oblidaré i que en el seu moment em van fer sentir més lliure i feliç. Escenes màgiques que et reconcilien amb la vida.

Berlin ( Alemanya ) Barri de Keuzberg Tarda de tempesta i pluja

Amb els nostres magnífics amfitrions, el Xavi, l'Alicia i la Nele, passegem pel barri més recomanable de Berlin, Kreuzberg. El dia ha començat amb la llum i força del sol, però en aquesta ciutat meravellosa, el temps fa el que vol. Un aiguat de mil dimonis ens enxampa pel carrer i ens refugiem en un bar. Però en Marquitus no hi està d'acord, ell vol gaudir de la pluja. No fa fred, i ho tenim clar. Ja ens veurem, nosaltres no esperarem que amaini, cal aprofitar aquest regal del cel. Dit i fet. El Marc fa la seva particular dansa de la pluja i després m'hi afegeixo jo. Estem a més de vint minuts de casa, molt temps per passar-ho bé. Gorra negra d'equip al cap i som-hi. Quin plaer, ballem sota la pluja, corredisses i rialles, bassals i esquitxades, en Marc està feliç, i son pare també.

Àlbum fotos deTarda de pluja a Berlin

Llançà (Empordà ) Platja de la Farella Vesprada amb gotellada estiuenca

Una tarda més a la platja. Qualsevol ho diria. El cel està enteranyinat i ple de núvols amenaçadors. Però ja sabeu que pel Marc, l'aigua és lo primer. Sempre. Poca gent s'ha acostat a la Farella, la nostra platja de capçalera, i la podem aprofitar al màxim. Però avisats estàvem, i tot d'una espetega un xàfec contundent. La Bibi i en Bernat emigren. Però pel Marc, ara és l'hora. Com tocat per una vareta, comença a riure i xipotejar encara més. La connexió de l'aigua caiguda del cel i l'aigua del mar és electritzant. Una festa. Com no, jo també em capbusso i l'alegria és màxima.El retorn amb en Marc amb la meva samarreta acaba per donar el toc.

Sant Jaume d'enveja ( Delta de l'Ebre ) Platja de Migjorn Tarda ventada

Hem estat amb l'Anna, l'Alfredo i l'Arlès, després ens hem regalat una senyora paella i un bol sencer de peixet fregit pel Marc, i toca tornar capo a casa. El cel no s'acaba de decidir entre sol i núvols,  i el vent es fa sentir. No seria el dia més adequat per fer una visita al delta, però som allà i no volem desaprofitar l'oportunitat. Ens acostem fins a la platja de Migjorn, un immens espai de sorra que s'allarga fins l'horitzo donant la benvinguda al Mediterrani. Les onades són per tot arreu, unes darrera les altres. L'aigua boníssima i el sol troba escletxes gràcies a la força de les ventades. En Marc no s'ho pensa dues vegades i de cap a l'aigua. Mare meva, quin mullader, ben aviat està tot xop i acabem els dos nus gaudint d'un moment brutal. Les ones ens engoleixen, riem, cridem, saltem, correm, caiem, nadem....felicitat pura !

Àlbum fotos de Tarda d'onades al Delta

Odèn ( Solsonés) Carretera de Montnou cap amunt Tarda-vespre sota la boira

Tots els altres s'han quedat a la casa, en David, la Virginia, l'Ona, la Maria, en bernat i la Bibi. Una boira inquietant s'ha apoderat de tota la vall, però en Marc ja en té prou d'estar tancat a casa. Ens abriguem i sortim. A fora no es veu dos pams més enllà. Estem al cul del món, un petit indret perdut al nord del Solsonés, camí del Port del Comte. Prenem una petita carretera que hi porta i que es ben poc transitada. De sobte, en Marc, empès per una força desconeguda comença a tirar amunt, saltant i corrent tot content. Avui no l'haig d'arrossegar, i això que fa pujada!  Veure'l enmig de la boira, com un somni que es fa realitat, quina imatge impagable. Dalt, ens endinsem pel bosc i continua la nostra aventura. Al mal temps, bona cara. Sensació de llibertat. Una tarda per recordar.

 

Àlbum de fotos de Odèn, carretera amunt entre la boira

Dues maratons en tres mesos. Capítol 3: Darrera les curses, una familia fantàstica.

El repte maratonià no hauria estat possible sense la família
La Bibi i les dues fieres, Marc i Bernat, han estat una font de motivació i també uns agents pacients que han aguantat les meves escapades atlètiques.
La marató de Girona va ser el dia del meu aniversari i així ho celebravem un  cop feta.

Després el Bernat em va acompanyar en un descans merescut i necessari...

...mentre en Marc feia la feina que em tocava....

...i la Bibi m'ajudava amb una dieta equilibrada a preparar aquest repte

Per la marató de l'Ebre, vem fer cap tota la família cap a les Cases d'Alcanar, a casa del David, un dels dos companys de cursa. Ell i l'Anna i els seus nanos, en Martí i el Pau, van ser uns anfitrions genials.

Gràcies a tots !!!

Dues maratons en tres mesos. Capítol 2 : Marató de la Val de Zafan. Corrent per les terres de l'Ebre

Bernat diu: La cursa és a les 9 del matí però  a mi em sona el despertador a les 5h. Els meus dos companys de cursa estan dormint a les Cases d’Alcanar, però jo m’he quedat a Barcelona. Així que per variar, em toca matinar més del compte.
Joan diu:  El David em desperta a les cinc, amb un quart em vesteixo i esmorzo. No estic especialment cansat. Primera cagadeta.
David diu: A un quart de sis sortim el Joan i jo des de Les Cases d’Alcanar direcció Tortosa, ja que a les 7 surt l’autocar que ens portarà a la sortida, al poble d’Horta de Sant Joan. Truquem al Berni, que encara es troba a Tarragona. No arribarà a temps.

Quan tot just estic arribant a Tarragona, el Joan i el David em truquen que ja surten cap a Tortosa. És evident que arribaré justet. Com m’agrada apurar el rellotge. Jejjee. Per sort, el David pot retenir un dels autocars els 10 minutets que vaig amb retard. Lo bo és que la organització ha calculat malament i l’autocar que m’espera es tot per nosaltres. Així que arranquem  el Joanet, el David i jo, amb un pedazo autocar tot per nosaltres sols!
Esperant el Berni he deixat un regalet a lo riu.

Negociem amb l’organització i com hi ha un autocar que va buit, es queda a esperar-lo. Total, que pugem els 3 a Horta en un autocar per nosaltres sols. Increïble.
Tot i el retard, el nostre autocarero, molt enrollat, atrapa als que havien sortit a l’hora i arribem tots junts al punt de sortida, a les afores d’Horta de Sant Joan.Serveis d’wcs al camp, estiraments varis, cremetes en zones sensibles, més serveis d’wcs...


I per fi arranquem. Sortim els tres mosqueteros juntets.  Un per tots i tots per un. 

 

Fent el gamarús, fotos, parlant amb els altres corredors...  Som uns liantes. El circuit comença amb baixadeta moderada, que la veritat, s’agraeix començar així. I després d’uns minuts fent-nos fotos i comentant la nova marató que fem els tres junts, el Joan, que ja ens ho havia dit, arranca i ens deixa per fer la seva cursa. Jo i el Davis ja teníem parlar que la faríem tota junts.

La cursa transcorre en els seus primers 21 kms per un paratge força maco, en constant baixada i amb molts túnels. El GPS es torna boig amb els túnels, així que no li pots fer cas. El Joan ens abandona ràpid. Considera que per ser baixada anem molt lents.
Voldria continuar amb ells, però les cames em demanen més. Fa pendent cap avall i tinc ganes de posar una marxa més. Faig unes quantes fotos. I els desitjo tota la sort del món. Som-hi.
La primera meitat de cursa, és molt xula, tant pels paisatges com pels túnels. No se perquè però cada cop que entro a un túnel em fa com gràcia. I en aquest primer tram n’hi ha un munt. Tots estan il·luminats correctament menys un parell, que justament son els mes llargs. Aquests només tenen les petites llums de les obres al terra, parpellejant, separades per uns 5 o 6 metres. La sensació de córrer totalment a les fosques i només veient unes petites guies lluminoses parpellejants que només et permetien saber per on va el camí és espectacular.

El paisatge és increible, t'enbolcalla i et fa sentir bé. Respiro i gaudeixo. Les cames van soles i tot és meravellòs. Grans parets de roca ens flanquegen, petits rierols, arbredes abundants i desenes de túnels  que fan aquesta via verda tant especial.
Recupero un bon ritme de cursa i m'animo massa, estic corrent una marató amb quatres llargs. Una bestiesa.
Un paio de nou barris busca conversa , però no puc estar per ell, hi ha massa a veure. 
Ha estat una gran idea venir fins aquí. M'ho estic passant pipa.
Els primers 10 kms surten en 58’, amb les pulsacions per sota de 150. Pel km 20 del meu Garmin passem per sota de 2 hores, i pel km 20 de l’organització, 2h2’. Hi ha un avituallament, just abans de la mitja, a on el Berni i jo ens explaiem: bebem, mengem, estirem, ens ho prenem amb calma. Seguim junts. 
A la meitat de la cursa el recorregut ja és totalment pla, o fins i tot alguna pujadeta, també molt moderada. El David i jo ens sentim bé i afrontem aquesta segona part molt animats.
Deixem les viles ferèstegues de la Terra Alta, Bot,Prat de Compte, Pinell del Brai ... i canviem de comarca.Benvinguts al Baix Ebre! Les antigues estacions ens acompanyen durant el recorregut. Algunes rehabilitades, altres semiabandonades, unes com a monuments, altres transformades en bars,...Ja fa estona que el camí no baixa i el pla s'extèn davant nostre, només perturbat per alguna pendent tímida. M'he afegit a un grupet heterogeni, amb un correcat, un maratonià professional que està entrenant i un parell de paios ue van força forts. Aniré amb ells fins a Benifallet. Ja tenim la mitja, 1h 50min. Vaig bé. 

En sortir d'un dels darrers túnels ens trobem a ma esquerra la majestuositat de l'Ebre. A Xerta entrem a la vila just quan sonen les campanes, Estem a punt d'arribar al mític mur de la marató. Tot ha anat com una seda, em sentia lleuger fins que falten deu kilometres. Llavors noto que el bessó dret comença a pujar, anunciant una rampa inminent. No tinc més opció, haig de posar la reductora o ens farem mal. Ho faig els següents dos kilometres i a vuit de meta constato que l'avís és seriòs i redueixo el ritme estrepitosament. A nivell de cardio i respiració em trobo bé, però la cama dreta no respon i hauré d'acabar com pugui sense forçar. Arribats a aquest punt convé fer una reflexió ? Qui es presenta a una marató amb només cinc setmanes d'entrenament , amb únicament un o dos dies a la setmana sortint a còrrer, amb dues tirades llargues de només 20 km i encara gràcies,...i amb una inconsciència total ? 
Com deia aquell: "No hace falta decir nada más".

La falta d’entrenaments, fa que cap al kilòmetre 30-32 comencem a tenir problemes de cames. Entre estiraments i avituallaments anem aguantant i a mesura que va quedant menys, encara que estiguem pitjor, ens animem i tirem endavant.
Arribem al km 30 i posteriorment al 32, quan ja només falten 10 pel final. Aquí ja patim, i quan falten 7 kms per acabar, al 35, hem de parar els dos amb diferents problemas musculars. En el meu cas, el cuádriceps de la cama Esquerra. Fem un km caminant, fins el 36, a on hi ha avituallament. Allà passem força estona, descansant, estirant, hidratant-nos i reemprenem el camí, corrent de nou, però molt lentament.
Ja cap al final de la cursa, als últims 8 kilòmetres, els organitzadors han disposat avituallaments cada 2. Jo no ho havia vist mai això però la veritat es que s’agraeix moltíssim! Quan vas trencadet, saber que tens petits objectius a la vista fa que el cap no pateixi tant!!!

Bravo al organitzadors per l'acumulació d'avituallaments en els darrers kilometres. Són autèntics oasis on recuperar forces i ment.
I anar fent, el crono m'indica a cada kilometre, que com que no en teniem prou, la cursa serà més llarga.En veure el pont de Tortosa ja tinc la marató feta i encara em queden 700 metres !!!! Recupero sensacions i arribo un cop més per sota les quatre hores sobradament. 
Avui era el dia, una mica de baixada, dia enterrenyinat, paisatge increible,i la manca d'entrenament m'ha fet la guitza. Però penso, que carai, aqui estem matxote !!! I en van quatre ! I les dues darreres en tres mesos !
Finalment arribem a Tortosa, la terra promesa! Cap a l’entrada del poble ens trobem al Joanet, que ja fa estona que ha arribat! Ens anima i ens fa fotos, però al començar a córrer al nostra costat per arribar a meta, se li puja el bessó i ha de parar. Pobret. Jijiijijij. No ens riem d’ell. Només que la situació és divertida i ens ajuda per arribar al final, que encara ens queda una bona rampa i creuar el pont que ens porta cap a l’arribada!. Entre l’esforç que ha fet i l’estona que porta parat, el seu cos li diu que ja no pensa córrer més per avui.
Protagonitzo l'escena còmica del dia. Intento acompanyar els dos fieres, però no avanço ni un metre, el bessó !!! Coi, que fa una hora que espero.

 

 

Per fi arribem a Tortosa, a on ens està esperant el Joan, que fa estona que ha arribat.

3ª marató al sac."

Finalment arribem David i jo, agafats de la ma. Nano, la de Barcelona no varem poder acabar junts, la del carrilet de Girona em vas acompanyar tu a mi els últims 10 kilòmetres, i aquesta, per fi, la he pogut fer al teu costat de principi a fi!!! Estic molt content Crack. Igual pel Joanet, que també és un crack!!! A veure si la pròxima la puc fer tota al teu costat!!!!

Amb tot

L'any passat, el geni musical de Guissona, Joan Pons, conegut com El petit de Ca l'Erill, va treure un disc descomunal. Una autèntica joia, que amb el temps esdevindrà referent. La figura del buit com així s'anomena, és una obra mestra amb peces genials. Una d'elles, Amb tot, m'ha companyat aquests darrers temps jugant un paper important en el meu estat d'ànim. Una música màgicament vital arrosega una lletra magnífica que descriu el que intenta ser la meva disposició davant la vida.
El camí amb el nostre Marc ha estat dur i meravellòs a l'hora i viure'l amb energia i positivisme és cabdal. L'arribada d'en Bernat no ha fet més que accentuar aquesta actitud. Em fa molta il.lusió compartir aquesta cançó amb vosaltres i per això també n'he transcrit la lletra.

 Versió més acustica amb videoclip inclòs

Versió original, només música.

Amb tot només quedo jo

tan sols un tros de vent

que se'n va com tot a l'infinit

amb molt d'esforç em faig sentir més lliure

quan tot m'enpeny al fons, a l'abisme

coneixer-vos a tots és tan bonic

que em fa viure

que em fa crèixer i ser petit alhora

(.................)

amics de les plantes

amics de tots nosaltres

ningú ens treurà mai les ganes de viure

Amb tota la paciència

de mossegar les ungles

amb aquesta peresa

t'enlaires tot d'una

com molt abans somiaves

tan alt que no hi arribes

ningú ens treurà mai les ganes de riure

Amb totes les coses 

que et fan sentir lliure

amb totes aquestes 

val la pena viure

Dues maratons en tres mesos. Capitol 1: Marató del Carrilet, un repte compartit!

Aquest és el relat d'un repte compartit, i d'una cursa per gaudir amb uns bons companys i amics.

Aquí teniu els quatre protagonistes d'aquesta història que comença una matinada de febrer.

La Prèvia

Són les cinc del matí i sento veus. Renego i maleeixo el fet que després de llargues nits de son intens, avui el Marc s'ha desvetllat. Sent els meus nervis ? Mala sort ?Un entrebanc més? La cursa ha començat abans del previst. A les set i deu m'esperen sota casa . Baixo i els dic que renuncio, en Marc està nerviòs i en Bernat també s'ha despertat, no deixaré la Bibi així...

Però aquests fieres valen i molt. No marxem sense tu, em diuen. Ho haig d'intentar i ho aconsegueixo. En Marc s'adorm i cap a Girona hi falta gent.

El David apreta el cotxe com mai, i vuit minuts abans de la sortida arribem. Estrès total, nervis i pressa, molta pressa. I hi han coses que no es poden obviar, com una bona descarregada al bar més proper. Tothom llest i nosaltres encara lligant cordons i fent estiraments. mamma mia. Els darrers en sortir saludem a la càmera ! Ara si. Ja hi som.

La cursa

Jean Giradoux, un escriptor francès dels anys vint, té una cita que il.lustra perfectament la meva cursa:

L'esport delega en el cos tres de les grans virtuds de l'ànima, l'energia, l'audàcia i la paciència.

Amb molta energia comencem. Més calmats, gaudim d'un inici prometedor. Fa una temperatura correcta, ni fred ni calor, dia emboirat, ideal, i l'ambient entrte nosaltres és inmillorable.

Després d'un kilometre d'asfalt per la ciutat imortal de Girona, ens endinsem en la via verda, majoritariament pista de sorra, envoltada de prats i alguns trams enboscats

Travessem ponts,

pugem rampes,

ens fan fotos aerees,..

i ens anem polint municipis, Girona, Quart, Cassà....

Em trobo fort i ple d'energia, però les sensacions no són les mateixes que els companys. L'Àngel es busca, prova i intenta saber quin és el seu estat, en Berni no es troba del tot a gust. Nota un cert carregament de cames quan encarem els primers deu kilometres. Decideixo mantenir el ritme, anem a 5.15 el km, més o menys, per sota del que haviem previst, així que les perspectives són bones. El km 11 fa pendent amunt i pugem fins a 5,33, però ràpidament recuperem els guarismes anteriors i així anem empassant kilometres. 

A la vila de Cassa ens espera el primer avituallament amb cara i ulls, al que arribo amb un lleuger avantatge respecte els altres acorrecuites. Sense parar compte, a la pujada dels polígons he apretat una mica i com si res he tret força metres d'avantatge. No ho veig clar, cada cop em sento millor, però veient la cara del Bernat , sé que ell no acaba de trobar sensacions. M'entren els dubtes i aprofito per atura-me a beure i menjar una mica, i plegats continuem endavant.

El mite de que el carrilet fa baixada es descomposa a cada breu però intensa pendent que trobem.

Un trencacames, amunt i avall, de poc desnivell i que costa d'identificar amb el perfil que haviem estudiat prèviament de la prova. El km 16 se'm fa etern, tinc energia a punt per explotar i en canvi el ritme que ens inposem afluixa, tornem als cinc minuts i mig, que no deixa de ser el que haviem previst, però llavors ho veig clar. En una marató cadascú ha de seguir el seu ritme si en vol sortir viu i triomfant. Hagués volgut continuar amb ells dos, especialment amb en Berni, amb el qual hem preparat la cursa el darrer mes i mig, però l'oportunitat la tinc i no la vull deixar escapar. L'Àngel es troba bé i el podrà acompanyar, i més enllà espera en David pel darrer cop de ma. No em preocupa, no està al màxim, però tampoc està destrossat ni passant-ho malament. Sort nanos. Molta sort. Reflexionant i ruminat, ja els he dixat uns metres enrera, i amb unes cames amb ganes de gresca enfilo cap a Llagostera a un ritme embogit al voltant dels 5 per km.

Entra en joc la segona de les virtuds, l'audàcia. Sóc valent, estic eufòric, i amb unes sensacions que no hagués imaginat mai. A tota màquina torno a estabilitzar el minutatge als registres del principi, ara ja no sóc jo que augmento la rapidesa , sinó ells que cedeixen.

Passo aquest friqui de barretina tot content i continuo el meu reportatge fotogràfic sense perdre el to de la cursa. Arribem a Llagostera i la pista torna a enfilar cap amunt. Del km 23 al 25 es fa dur el trajecte , però les cames responen, no puc demanar més. Energia i audàcia de la ma, i la mitja ja està feta, i tres minuts per sota de les meves millors previsions.

Deixem el poble i ens enfilem per boscos d'eucaliptus, on trobem el punt d'inflexió que marcarà un lleuger descens fins a la meta.El km 26 el faig a 4 i pico, una bestiesa. M'estic animant i afluixo. El darrer cop que he mirat enrera ja havia comprovat que l'Àngel deixava el Bernat, ara ja no hi veig ningú. Unes baixades més pronunciades donen descans a unes cames que comencen a notar l'acumulació de kilometres. Però ben aviat torna el pla i una certa monotònia , mentre s'acosta el temible mur.

A l'antiga estació del carrilet a Sta Cristina d'Aro ens espera el David. Som al km 32, a deu del final i s'inicia definitivament el tram més dur de qualsevol marató. Sense dubtar-ne li dic al David que esperi al Bernat, que el necessitarà més que jo, i que l'Àngel deu estar a tocar i com una moto. No m'equivocava.

A pàrtir d'aquí entra en joc la tercera virtud, la paciència. El mur se'm presenta en forma de defalliment mental, ara és quan cal la paciència. Els kilometres es fan més llargs, hi dedico més temps, i menys energia. Així i tot enm moc al voltant dels 5,45, que a aquestes alçades és tot un èxit. I segueixo avançant corredors !

Poc a poc la paciència m'ajuda a aclarir la ment i encaro els darrers 5 km lliure de defalliment i amb ganes de fer una bona marca. Ara ja sé que així serà. M'aturo novament en un avituallament i reprenc convençut el darrer tram. Però quan el cap ja tira, em fallen per primer cop les cames. Les sento pesades i incapacitades per aguantar el ritme que m'he imposat fins llavors. Els darrers quatre kilometres, ja per Sant Feliu de Guíxols, tiren per terra la meva fantàstica mitja. Corrent a 6,20 i de pujada, intento no pensar. Sortosament el darrers 800 metres son en picat cap al port  i m'animo a fer una tímida acceleració al entrar a meta.  

Poseu-hi un minut menys, el del retard de la sortida , i surt un temps que ni somiat. Sóc feliç. Em trobo bé, no pas especialment cansat i exceptuant els darrers quasi 5 km, la resta han estat fantàstics.

Al entrar a meta , els ànims del Pepe, la Lourdes i la Clara ho acaben d'arrodonir.El meu cosí no ha pogut còrrer per lesió , però ha vingut a veure la nostra arribada.

L'Àngel arriba un minut i mig més tard i encara amb les piles carregades, una bèstia. Li donen tres kilometres més i m'enxampa.

Finalment amb 4.04.44 ( toma número), arriba fent sprint en Berni acompanyat de l'incombustible David. Bravo pels dos, per la millora espectacular d'un i l'ajuda inestimable de l'altre. Quins cracks !!!

Us felicito nois !!! 

Tercera marató, aquesta dedicada al Bernat, que tant feliços ha fet als seus pares!